MINIGUIA DE SÍMPTOMES PER QUE ES POT DEMANAR CONSELL PSICOLÒGIC

L’estil de vida actual afavoreix el desenvolupament d’ansietat i depressió.Anar al psicòleg ja no és un tabú en un país en el que, segons diversos estudis, nou de cada deu persones han patit estrès en l’últim any i quatre de cada deu de forma continuada. Avui en dia, les persones son més sensibles als temes emocionals i, per tant, no tenen por a parlar del que senten. Reconèixer que quelcom no va bé a la seva vida ja no és cosa de dèbils, sinó un acte de valentia que possibilita un canvi.

En aquest post, exposo una breu guia de símptomes que en un moment puntual poden suposar un malestar psicològic difícil de suportar i es pot necessitar demanar consell a un psicòleg:

• Si et sents preocupat, insegur, ansiós, trist o excessivament enfadat ( no pots controlar la ira).
• Si has perdut interès per aquelles coses que abans t’agradaven.
• Si et costa prendre decisions.
• Si tens baixa autoestima.
• Si tens dificultats en l’entorn laboral, familiar o personal.
• Si et preocupa el fet de quedar-te embarassada o estàs seguint un procés de reproducció assistida.
• Si has sigut mare o pare recentment i et desborda la situació.
• Si et resulta molt difícil compaginar la vida laboral, familiar i personal.
• Si aspectes que t’haurien de fer feliç en canvi t’estressen i angoixen.
• Si tens problemes per dormir.
• Si et costa seguir les prescripcions del teu metge respecte a la teva salut.
• Si necessites canviar d’hàbits però ets incapaç i no saps per on començar.
• Si t’és difícil relacionar-te amb els demés.
• Si et preocupa algun aspecte de com ets o del teu aspecte físic.
• Si tens una malaltia crònica que condiciona el teu dia a dia.
• Si tens pors o fòbies que interfereixen en la teva vida i et generen un patiment intens.
• Si tens manies, tics o hàbits que et preocupen.
• Si passes massa temps amb els dispositius electrònics o xarxes socials i això interfereix en la teva vida.
• Si tens problemes d’alimentació.
• Si tens dolències físiques per les que no es troba una explicació mèdica.
• Si necessites assessorament o pautes per a educar el teu fill.
• Si hi ha conflictes familiars, problemes de convivència o relació.
• Si cal adaptar-se a un nou lloc de residència.
• Si has de superar un dol.
• També pots portar el teu fill al psicòleg: Si el notes ansiós, preocupat, insegur, trist o excessivament enfadat. Si té dificultats escolars (es distreu fàcilment,es perfeccionista i el seu rendiment escolar és baix). Si li es difícil la relació amb els demés, no té amics. Si té dificultats per dormir, malsons, pors, fòbies. Si passa massa temps amb dispositius electrònics. Si no controla els esfínters a una edat superior a la que li pertocaria, o si intueixes com a mare o pare que quelcom no va com hauria d’anar.

CONDUCTA NEGATIVISTA DESAFIANT

El Trastorn Negativista Desafiant  es caracteritza per comportaments no cooperatius, desafiants, provocadors, negatius i irritables vers pares, companys, professors i altres persones en posició d’autoritat, que pot donar lloc a enfrontaments. Moltes vegades aquest trastorn es manifesta conjuntament amb altres trastorns: de l’estat d’ànim, d’ansietat, de conducta, tdah, augmentant la necessitat d’un diagnòstic i un tractament precoç.

Entre les característiques clíniques trobem: comprovar persistentment els límits, ignorar als demés, discutir, fer rebequeries, no complir les normes, molestar contínuament als altres, no acceptar la culpa de les seves trapelleries  i perdre el control fàcilment.

Els nens amb Trastorn Negativista Desafiant no assumeixen cap responsabilitat pel seu comportament inadequat i contrariat, el qual justifiquen com una resposta davant circumstàncies o demandes poc raonables.

L’aparició del trastorn és gradual, abans dels 8 anys. L’inici precoç s’associa a futurs trastorns de conducta.

Les conductes pròpies d’aquest  trastorn  són més freqüents amb persones que el nen coneix, per tant la seva aparició comença a casa i sol haver-hi un sorgiment gradual dels símptomes. Pot no donar-se en l’àmbit escolar.

És més freqüent en nens que en nenes, encara que a l’adolescència tendeix a igualar-se la prevalença. Aquesta possible varietat intersituacional de la conducta pot dificultar el diagnòstic. Aquest trastorn és més habitual en nens que a l’edat preescolar han mostrat problemes de temperament i alta activitat motora.

Molts nens de 2 ó 3 anys, especialment quan estan cansats, amb gana o disgustats, tendeixen a desobeir, discutir amb els pares i desafiar l’autoritat, considerant-se dins de la normalitat .

 El trastorn Negativista Desafiant  acostuma a aparèixer en famílies amb problemes de relació de parella, trastorns afectius o de conducta i trastorns disocials.

El tractament ha d’ésser a nivell individual, familiar i escolar (si es que s’aprecia també a l’escola) . A nivell individual s’entrenarà al nen en  habilitats socials alternatives a la agressió,  l’autocontrol i la resolució de problemes.

A nivell familiar es convenient donar informació precisa als pares sobre aquest tipus de trastorn , així com les possibilitats de tractament per tal d’evitar que es converteixi en un trastorn de conducta. Donar pautes educatives als pares que afavoreixin el tractament i bona evolució del trastorn del seu fill, ja que les conductes agressives i desafiants, segons la literatura existent , estan relacionades amb hàbits de criança que proporcionen poca atenció al nen, poc reforçament de les conductes prosocials o adequades del nen. Es pot incloure en el tractament una teràpia familiar, on es facin canvis a nivell de família, es millori la capacitat de comunicació i es fomenti la interacció entre els membres de la família, ja que la criança dels nens amb aquest tipus de trastorn pot ésser molt difícil per als pares.

Quan aquesta conducta es doni a l’aula, s’ha de treballar conjuntament amb l’escola, que aquesta estigui al corrent de la psicoteràpia que s’està portant a terme i que sàpiga donar una resposta educativa adequada a aquest tipus de nens.

ÉS LA MANCA D’ATENCIÓ UNA EPIDÈMIA?

Diverses investigacions científiques dutes a terme en els últims cinc anys assenyalen que els nens que se sotmeten a una educació estrictament digital perden capacitat d’atenció i d’altres facultats mentals derivades d’ella, com la memòria, el càlcul, l’abstracció  o l’anàlisi.

Tal com apunta Manfred  Spitzer, especialista en neurociència,  l’ús de les tecnologies digitals per part del nens i joves provoca més danys que beneficis. Els estímuls que rep el nostre cervell canvien constantment les connexions neuronals i la capacitat d’emmagatzematge. Les pantalles danyen el desenvolupament neuronal, i moltes  vegades són la causa de trastorns com el Dèficit d’Atenció.

Avui en dia, molta gent defensa  que no cal saber moltes coses, sinó tenir competències tecnològiques, i que podem trobar-ho tot a Google. Però cal tenir en compte, que sinó es tenen coneixements previs no sorgeixen preguntes. I el coneixement previ és una eina imprescindible per treure profit de Google. Per tant, com més se sap, millor es pot utilitzar Google.

De fet, l’atenció és la base del coneixement i es requereix un mínim  d’ella per a subsistir. Hem centraré en tres tipus d’atenció – que són els que proposen Smalley i Winston en el seu llibre “Conciencia plena”: ATENCIÓ ALERTA, ATENCIÓ FOCALITZADA I ATENCIÓ EXECUTIVA. L’Atenció Alerta és la que normalment utilitzem per fer les nostres tasques quotidianes sense masses problemes, és com l’atenció Stand by, que està encesa encara que no vulguem. L’atenció Focalitzada  és quan quelcom ens crida l’atenció i ens “roba” la mirada, els autors parlen d’atenció focalitzada orientativa o selectiva. Pot ser conscient, però també pot ser inconscient, per exemple, quan  girem el cap al sentir un soroll fort. Per altra part, el tipus d’atenció més important és l’executiva, aquesta depèn  de la nostra voluntat i només existeix si nosaltres volem; estudiar, cuinar, caminar... Aquest tipus d’atenció implica no distreure´ns, o si ho fem, tornar l’atenció al que estàvem fent ràpidament. L’atenció  executiva es pot entrenar com si fos un muscle, per tal d’anar-lo desenvolupant i aconseguir  cada vegada més atenció. Cal treballar l’atenció de forma continuada i realitzant exercicis  específics , com saber relaxar-se – és impossible concentrar-se sinó estem mínimament relaxats- , exercitar  cada tipus d’atenció en concret: tant per despertar l’atenció, mantenir-la o desenvolupar-la.

Un exercici per mantenir  i/o desenvolupar l’atenció podria ser el següent: Quan aparegui un pensament insistent i obsessiu que no ens deixa concentrar, es pot posar virtualment en un calaix de la taula. La simple acció mental ja té efectes sobre el cervell i ens ajuda a focalitzar l’atenció una altra vegada en el que fèiem.

Una altra forma d’entrenar l’atenció és a través del mindfulness o atenció plena. S’aconsegueix prestant atenció a una única cosa, com la respiració, enfocant la ment només a aquell objecte. Amb la pràctica perllongada, la ment  tendeix cada vegada a ésser més capaç de romandre en la respiració o de detectar fins i tot l'inici de l'impuls de distreure’s en una altra cosa, quan ho detecta, és més capaç de resistir-se a l’impuls i de romandre en la respiració o pot tornar ràpidament a ella. Per tant,  la pràctica diària de només deu minuts de relaxació i atenció plena proporciona beneficis  acadèmics en nens i adolescents. Les funcions cognitives milloren amb mindfulness després de només quatre o cinc dies d’entrenament, especialment en processos atencionals: per exemple control emocional, orientació i estat d’alerta. També milloren les funcions executives  de memòria de treball, planificació , presa de decisions, l’autoregulació i molts altres comportaments dirigits a objectius.

Per últim unes recomanacions per cuidar l’atenció:  Una bona atenció s’aconsegueix  dormint adequadament  i fent esport. Dedicant temps suficient a  entrenar l’atenció, amb exercicis o amb les tasques quotidianes, evitant qualsevol tipus de distracció a l’hora de concentrar-nos.  Cal descansar cada cert temps, obligant-nos a fer pauses, ja que l’atenció difícilment es manté més de vint minuts seguits.

ELS NENS NECESSITEN AVORRIR-SE PER SER MÉS CREATIUS

Avui en dia, molts pares se senten culpables al pensar si estan fent el correcte per als seus fills o si seria millor fer el contrari. Aquesta actitud provoca en els menors inestabilitat emocional, estem davant una generació de nens angoixats i insegurs. Moltes vegades es tracta de menors amb pares cada vegada  més protectors, obsessionats  perquè els fills no pateixin, anticipant-se als seus desitjos, resolent els seus problemes i justificant-los constantment. Això causa moltes pors als infants. Tanmateix, fa que tinguin  menys capacitat  d’autonomia i amb la conseqüent baixa tolerància a la frustració. Acostumen a ésser nens i adolescents amb agendes molt plenes, amb moltes activitats que els mantenen contínuament ocupats, no paren un moment. I que, sinó estan ocupats , diuen que s’avorreixen. Cal que s’avorreixin, perquè és en aquests moments en els que reflexionen i son creatius. Sense espai  ni temps no hi ha creativitat possible i es quan pot aparèixer ansietat i depressió. Són infants que cada vegada tenen menys temps per a jugar, aspecte que els ajudaria a desenvolupar-se emocionalment. Mitjançant el joc  augmenta la seva tolerància a la frustració, a controlar la impulsivitat, a respectar torns de paraules i a escoltar amb més atenció. Tanmateix, el joc és una oportunitat  per a riure, fomentar  el sentit de l’humor i les emocions positives. Tots ells aspectes molt importants per al benestar i posterior desenvolupament del nen.

Els menors necessiten temps per a jugar i també temps per avorrir-se. Hi ha moments i edats per a tot. No es recomanable que un nen tingui des que s’aixeca fins que se’n va a dormir tot planificat, i que no li quedi cap minut lliure. Es difícil aguantar aquest ritme, ja que es requereix  continua atenció, organització i planificació... no es pot distreure jugant. Els nens d’avui en dia han d’aprendre a avorrir-se, a estar amb ells mateixos. Cal dir que, si contínuament l’adult els guia, no deixa que vagin sent autònoms  i que generin recursos per ells mateixos. Per tant, tindran dificultats en resoldre conflictes tant a l’escola, amb els amics com a casa.

En el nostre dia a dia a la consulta, els psicòlegs, acostumem a veure dos tipus de casos: 1) Pares que venen  a la consulta per tal d’aprendre a relacionar-se i a educar millor als seus fills, sense tant desgast emocional diari. Son nens que no tenen cap patologia important. Ajudem a aquests pares  a gestionar  tota la part emocional del seu fill, volen aprendre sobre regulació emocional, a tolerar la frustració i a poder ajudar al seu fill a autocontrolar-se. 2) Per altra banda hi ha les patologies més complicades. Son famílies  que tarden molt a venir a consulta. Els ajudem a millorar, a fer canvis de conducta i els donem pautes educatives adaptades a la patologia del seu fill.

Una part important de la tasca a consulta és la psicoteràpia individual amb el menor, ja que té molta importància el treball individual en resolució de problemes, desenvolupament d’habilitats  de tolerància a la frustració, gestió de les emocions i generació de metes.

EFECTES DELS MÒBILS EN EL CERVELL DELS ADOLESCENTS

Els nostres adolescents estan cada vegada més enganxats als mòbils i aquests aparells s’han convertit en un símbol de l’adolescència. Estudis recents s’han plantejat que l’ús del mòbil afavoreix la depressió, ansietat i l’aïllament social en els adolescents. Però encara no s’ha con firmat la relació causal d’aquestes correlacions, i encara hi ha molts investigadors que reconeixen no saber com afectarà al desenvolupament i al comportament.

La psicòloga social  Sherry Turkle, de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts, al  2015 va publicar  el llibre “ En defensa de la conversación: el poder de la conversación en la era digital” (Ático de los libros 2017). En aquest llibre  argumentava que tant adults com adolescents estaven perdent la capacitat   d’entendre’s i  atendre’s mútuament per culpa de la naturalesa desarticulada i solitària de les comunicacions electròniques. Precisament, aquestes són  facultats que ens fan ser humans.

Per altra banda, Laurence Steinberg, catedràtic  de psicologia de la Universitat Temple de Pennsilvania  i expert en desenvolupament adolescent, i que al  2014 ha publicat l’obra  “Age of opportunity”, sobre la capacitat de canvi dels adolescents. Diu que “ ja ha passat  amb el rock i l’ordinador. La joventut del món ha sobreviscut a tot, i creu que sobreviurà  als telèfons intel·ligents”. La mateixa qualitat que fa adaptables als  adolescents és també  el seu punt vulnerable. A l’inici  de la pubertat, el cervell mostra una gran plasticitat i una notable capacitat de remodelació. Els adolescents sempre estan impulsats a cercar novetats i  a assumir riscos, els joves posseeixen circuits neuronals flexibles que faciliten l’adaptació a l’entorn  mentre prenen decisions i aprenen. A mesura que es va arribant a l’edat adulta  la plasticitat va disminuint i la seva conducta  es torna més rígida. Com diu Steinberg, “qualsevol vivència que s’experimenti a l’adolescència té possibilitats d’influir en el cervell. El cervell dels nens i adolescents es veu influenciat per factors de tot tipus: progenitors, amics, escola, etc... els telèfons intel·ligents no tenen cap rellevància especial. Però, tot al que un dedica més temps deixa empremta més profunda en el cervell.

Als adolescents enganxats als mòbil se’ls etiqueta de solitaris, sense empatia i amb dificultats per a les relacions reals amb amics i parelles. Es tem que, el telèfon mòbil substitueixi les conductes saludables, com retrobaments cara a cara. Com a aspecte positiu cal dir, que molts adolescents es relacionen en xarxes amb la mateixa gent que en persona, i que aquests contactes, aquests missatges, serveixen per enfortir la relació. Un altre aspecte a tenir en compte és que en el mòbil, els adolescents, troben la possibilitat d’explorar relacions de tot tipus, eludint la vigilància directa  dels pares. De fet, comunicar-se a través del mòbil i reforçar vincles, pot ajudar a millorar l’empatia. Molts adolescents verbalitzen que es relacionen en línia amb els amics de la vida real, i és possible que entre ells estigui sorgint un vincle diferent i més profund gràcies a les intimitats que comparteixen així, però que els resultaria més  difícil expressar en persona. Mentre els adolescents es submergeixen en el complex món de la sexualitat i les relacions de tot tipus, també s’estan trobant a si mateixos, s’està formant la seva identitat.

Als EE.UU., els pares regalen  als seus fills un telèfon mòbil als 12 anys i els diuen “ Sort amb les noticies falses, l’assetjament i el porno” . Segons diu Nicholas Allen, director del Centre de Salut Mental  Digital de la Universitat  d’Oregón  “esperem a que madurin  de cop  i aprenguin a bregar al món dels adults. Hem d’anar modelant  amb el temps aquestes experiències que van vivint  perquè així vagin adquirint la seva autonomia. Sens dubte, és un àmbit on l’educació i les polítiques publiques tenen un paper important.”

Com ja he dit en altres posts, mantenir una bona relació amb els progenitors és un dels aspectes essencials  de la salut mental de l’adolescent. Per tant, seria més necessari que els pares intentin entendre’s amb els seus fills en l’ús de les  tecnologies. No seia millor preguntar-los que els fascina del mòbil, més que dir-los “deixa’l damunt la taula”.

Finalment dir, que cal intentar entendre l’esperit adolescent. Com diu Jay Giedd, director de psiquiatria infantil i adolescent de la Universitat de Califòrnia a Sant Diego, “La raó  per la que som nosaltres aquí i no els neandertals és perquè  nosaltres tenim adolescents. Els neandertals desconeixien l’adolescència: eren pares als 12 anys. L’ús que feien de les eines no va canviar gens durant quasi  200.000 anys. El seu cervell era més voluminós que el nostre, però van ésser incapaços d’adaptar-se quan el clima va canviar. Per la seva naturalesa, el cervell adolescent s’adapta a l’entorn. Potser, els joves d’avui en dia no memoritzin l’alçada de les muntanyes i la longitud dels rius, però seran capaços  de trobar la senyal enmig del soroll. Cal dir, que el volum de dades que anem reben dia a dia va creixent, i que el cervell dels adolescents d’avui en dia està més preparat per prioritzar i rastrejar.