A la dècada
dels quaranta, l’observació clínica va demostrar una estreta relació entre disfunció
matrimonial i adaptació en els fills. Els nens amb problemes de conducta moltes
vegades viuen en llars conflictives.
Els
conflictes formen part de les relacions de parella i no tenen perquè perjudicar
necessàriament als fills. La clau està en la gestió de les desavinences. En
aquest sentit, el conflicte constructiu es caracteritza per una modulació
adequada i encaminada cap a la seva resolució ( Cummings i Davies, 2010). A més,
els pares que resolen adequadament les seves disputes, aporten un model positiu
de resolució de problemes, estimulant
així el desenvolupament de les competències socials i de les habilitats
d’afrontament.
Segons la
teoria de la seguretat emocional de Cummings i Davies (2006), els fills
reaccionen als conflictes per la repercussió que tenen en els seus sentiments
de seguretat, que es veuen afectats negativament pels enfrontaments entre els
seus pares. En el context de les interaccions pares/fills, aquests autors emfatitzen
el paper de les practiques de criança i del vincle dels nens amb els seus
cuidadors. La por i l’estrès poden entorpir el processament, acceptació i
eventual interiorització dels missatges disciplinaris dels pares. Tot i això,
cal reconèixer, que altres subsistemes familiars, especialment les relacions
entre germans, també poden influir en la seguretat emocional i l’adaptació dels
fills.
D’acord amb
aquesta teoria de la seguretat emocional, els conflictes crònics dels pares
produeixen inseguretat emocional en els seus fills, que poden presentar després
una major reactivitat, o sigui, intentar regular de forma inadequada la seva
exposició als conflictes i desenvolupar representacions internes insegures de
la relació entre els seus pares.
Diversos
estudis, han constatat la relació de la conflictivitat entre la parella amb la
capacitat dels nens i adolescents de regular les seves emocions, i com les
dificultats de regulació s’associen a una menor competència social ( Kim i
Cicchetti, 2010).
Hi ha
evidències empíriques de que la regulació emocional es relaciona amb
l’acceptació per part dels iguals durant l’adolescència i amb la qualitat de
les amistats (Schwarz et al., 2012).
El nivell de
desenvolupament cognitiu, social i emocional de l’estadi evolutiu dels fills
afectarà a la seva comprensió del divorci i la seva capacitat per a afrontar
els factors d’estrès que sovint l’acompanyen. Els mes petits tenen menys
capacitat alhora d’avaluar de manera realista les causes i conseqüències de la
separació, i d’utilitzar recursos extrafamiliars. Per tant, és més probable que
experimentin ansietat d’abandonament o se sentin més culpables.
Recomanació: Els
pares han de valorar el que és millor per al benestar dels seus fills, i quan
ho hagin parlat obertament entre ells, explicar-ho als fills, en la mesura que ho
puguin entendre, segons l’edat. Com més petit sigui el nen, cal donar-li tot
fet, no se li ha de demanar triar, ja que sinó el seu nivell d’angoixa augmenta.
En adolescents, és diferent, ja que a vegades ells mateixos es posicionen en
una de les dues parts, ja comprenen més la situació i no es pot actuar de la
mateixa forma que en nens més petits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada